Ens podem retratar de moltes maneres. Abans el fotògraf amb un flach¡ ara, amb un clic¡ i els espies de google ens retraten fent un mosaic d'on clicam. Les larves dels tricòpters, recobreixen els seu cos amb petits objectes i pedretes formant un embocall o càpsula que s'adapta al cos del seu propietari. Les persones es retraten amb el que pengen a les parets o posen damunt el televisor o l'escaufapanxes. Ens retratam diàriament amb el que compram, vestim, deim, llegim, pensam o miram. Els pintor paisatgistes mentre retratavan el que tenien davant ho feien amb el que tenien dedins: el paisatge no es més que un estat de l'ànima. Entre els pintors retratistes, el que més m'agraden son els que feien radiografies; aquests son els que m'interessen, els que inventaren l'aparell de raigs X.

Entre les més de 3.000 pintures, 860 escultures i uns centenars de fotografies-imatges que em retraten, només 3-4 obres duen el títol d'autoretrat; una d'elles es aquesta. No es una pintura, ni una escultura-estructura, ni una fotografia-imatge, ni un objecte-trouvé, ni poesia visual; però totes elles hi son presents. Lligades per un aglutinant, l'instint visual.

Quan pint, volen i plouen colors, dits i mans fan de pinzells i, al final de la dansa, sobre la taula, regals de maragdes i safirs. Els paper higiènic actuava en darrer lloc sucant els que sobrava sobre les mans i papers.

Dic actuava, perquè ja fa molts anys, un dia em vaig demanar perquè després de fer la seva funció els llençava ? Qui em podia assegurar que l'harmonia del colors i les formes s'acabava en els límits del paper quadriculat? Si predicava que l'art de fer art no s'havia de auto-limitar als límits del paper, la tela, l'estudi...havia d'actuar en conseqüència. Des de les hores, vaig guardant en una capsa, sobre la taula de treball, les restes de papers abeurats de color. No sabia perquè servirien, però estava segur que en ells, encara s'hi podia extreure molta harmonia. Més tard, vaig veure que els colors tenien forma, la del papers, i que aquesta era mal·leable com una escultura. Que podien dialogar entre ells i jo amb ells; que de les cendres podrien renéixer noves aus i que podrien tornant a volar com les taques-colors que els generaren. Una perfecta necrogènesi, un nou repte per una mirada metamòrfica, un gran obstacle per un aprenent de mosset. Amb l'instint visual, l'ull de vidre, molta feina, l'ordinador i la inspiració, sorgiren noves imatges, que amb un clic podran ser vistes i acabades per altres ulls sensibles i intel·ligents.