Per molt que ho intenti no puc comentar cap de les obres de la sèrie EXPÒSITS & INNOMINATI. Em limitaré a transcriure alguns pensaments que varen arribar als meus parietals durant els mesos en què es varen concebre aquestes obres. I si no ho puc fer, pens que és perquè no hi ha cap plantejament racional, ni cap idea prèvia a desenvolupar, ni cap suport literari ni poètic previ que reforci la seva identitat. Són obres orfes de tot això, quasi no tenen res, quasi nues, pobres, només una mica de matèria i molt de buit.

Era la primavera del 2010:

5-abril. Fa uns dies que estic netejant i preparant unes 30-40 caseres o quadres de fusta on les abelles fan el brusc.
12-abril. Encara que cada dia intent pensar el que faré l'endemà, no puc, no funciona. Treball sense cap condicionament ni idea prèvia. Només un simple i natural diàleg amb el material.
16-abril. Quan vaig començar aquestes obres, notava que em mancava un suport poètic o literari (com havia treballat en anteriors estructures: pasteres, eden-enderrocs, fitofaunos, mandelas,…). A aquesta feina directa semblava que li mancava una vasa, un entorn literari. Passen els dies i les paraules no arriben… fins que rellegint El camino del Tao de Alan Watts vaig topar amb aquesta frase: ”al reducir la belleza, la harmonía, el Tao … en palabras, éstas en la boca se vuelven ceniza”. Deu ser per això que no llegesc poesia; perquè admirar unes lletres en blanc i negre és com mirar com és de formós el dit que amaga la lluna i els colors.
18 abril. Aquestes obres ( encara innominades) ni tenen títol, ni signatura, ni presentació, ni aval de cap “gurú” de l´art contemporani. Són "paraules", són natura autèntica que pot arribar directament sense la intermediació de cap altra paraula; perquè es mouen dins el silenci, són llenguatge directe. En pintura s´ha fet i ho he fet, però amb escultura s´ha de pensar abans d´actuar; aquest tipus de transcripció directa del diàleg amb la natura no el conec, i en fer-ho sent com un buit, com si caminés per un camí desconegut que no sé quin nom té ni cap a on em porta. Estic sentint com una sensació entre l´aventura i la inseguretat, com quan ens endinsam en un territori desconegut, sense el suport literari d'un plànol o d'una guia ; sense saber el nom del camí o de la regió. Ni tan sols sé si són escultures.
19 abril. Avui n´he acabat tres… (no sé què nomen). El darrer, (el c-802) quan l'he acabat, ha descarregat una estranya energia, superior a l'empreada per a la fabricació dels seus materials, transgredint el 2n principi de la termodinàmica. Intuesc que aquí hi ha el que he “après” en els darrers 40 anys de feina artística. Estic com a preocupat, ja que aquestes obres em deixen bastant satisfet, m´hi identific, però en hi ha més. Hi ha un punt de misteri, com si quan les observ ens observàssim, com si volguessin trobar davall la meva pell alguna semblança, alguna ressonància en la seva vibració, i si no la troben la provoquen, fent cert allò que l´obra modifica al observador, sintonitzant les dues freqüències.
21 abril. Malgrat m´agradin, no em repetesc ni m´hi recrei, cada dia començ de bell nou, sense cap idea prèvia. Són fruit del present, però les arrels vénen d'enfora. Durant molts anys, aquests “desjectes” que ja han perdut el seu nom em fan companyia. Els tenc tots memoritzats; com els margers que memoritzen la forma de cada pedra i trien la més adient per a cada forat de la pared. Una pedra pot quedar perfectament encaixada en el forat, però pot ser que no lligui bé amb les del seu voltant i es produeix una falta d'ortografia en aquest document escrit sobre el territori. Aquí passa el mateix però molt més accentuat. Cada “desjecte” estableix unes relacions energètiques amb els altres com si d'un magnetisme es tractés, una atracció-repulsió. Cada un cerca el seu lloc i la seva companyia i quan el troben, descarreguen una estranya energia que produeix al seu primer observador un subtil i profund plaer. És aleshores quan el plaer em produeix un somriure que em recorda el de la Gioconda i les paraules del nostre Joan Mascaró: “N'hi ha que es passen mitja vida cercant la felicitat, i n'hi ha que la creen… La felicitat és la conseqüència d'haver trobat el lloc al món”.
23 maig. Aquí l´aire parla o participa del silenci de l'obra. El buit és tan protagonista com els objectes que el desplacen. És escultura? No ho sé. Són gèrmens, punts de partida i de repòs, d´introspecció. Dharanna: el practicant d'aquest tipus de meditació posa l'atenció sobre l'objecte de la meditació, pot ser la respiració, un punt del cos, un objecte real…
31 juliol. Encara no se quin nom tenen aquests artefactes. He de fer un fulletó amb les seves imatges i he de posar un títol. De moment n'hi posaré sis, encara que cap s'hi ajusta: Koans, Haikus, Còdols dins l´estany, Versos de baile, Portes a l´aire, Flors del present innominat.
1 desembre. Avui mentre em dutxava, ja a punt de penjar l´exposició, m´ha arribat el seu nom : EXPÒSITS & INNOMINATI.

Per a totes les meves relacions.

Tomeu l´Amo.