Aquesta obra és una pintura col·lectiva, feta per una estufa de llenya, el sol, l´aigua i el temps. Si bé du la meva signatura, la paternitat és compartida. Vegem si m´en record de la seva història, dels detalls de la seva execució i de la tècnica emprada.
Seria cap a la primavera del 2003 quan em vaig traslladar a viure a Can Virell, a sa Colònia de Sant Pere. Amb unes condicions precàries, utilitzava les quatre parets de l´antiga vivenda mig en runes per a pintar i l´espai destinat als animals, per a sobreviure. Les dues zones no estaven comunicades, per això per a anar a “l´estudi” havia de sortir a l´exterior. Aquell espai tenia aire condicionat – condicionat a les circumstàncies meteorològiques-, i mentre va fer bon temps tot anava bé, però, quan arribà l´hivern i el vent de nord, aquell lloc esdevengué inhabitable. Una petita estufa i algunes fustes de vorera de mar intentaven fer-me l´estança més suportable. A la porta de l´entrada hi deixava recolzada una post per evitar que hi entrés aigua quan plovia, que retirava en entrar-hi, deixant-la repenjada a la paret. Lentament anava passant l´hivern, intentant aprendre a pintar i fent petites reformes. Un bon dia em vaig fixar que aquella post tenia unes taques estranyes i interessants. Procedien d´un colze del tub de l'estufa que sortia a l´exterior i, en condensar el vapor, regalimaven gotes de sutja sobre el tauler que emprava per a protegir la porta. Les gotes queien d´uns 3 m d´altura, i els punts d'impacte variaven una mica en funció del vent i de la posició del tauler. El sol de l´estiu i l'aigua havien corbat una mica aquesta fusta, provocant que els impactes de les gotes dibuixassin unes imatges originals. Malgrat ser conscient d´aquest fet, tot l´hivern vaig seguir practicant els mateixos moviments en col·locar el tauler; i així es va anar enriquint amb la pluja de sutja. Per cert, ara, a l´hora d´escriure aquestes retxes, m´adon que 12 anys més tard vaig pintar una sèrie d´obres anomenada Obscuriment Global, en què del cel, en lloc de caure aigua, queia sutja. Tornant al 93, i sense fer-me massa enfora de Can Virell, aquella post i jo seguírem viatjant, envoltant el sol, fins arribar altre cop a l´estiu. Aleshores, aquella fusta fou sotmesa al control de qualitat: maig, juny i juliol s´encarregaren de posar a prova la resistència a la llum i a la serena d´aquelles taques. Passades les proves amb èxit, fou sotmesa a una implacable i metamòrfica mirada. Aleshores, aquelles taques es transformaren en àmfores fenícies i amb una simple veladura de color verd aparagueren dins l´aigua enfonsant-se. El vent del passat hivern, que feia que les taques caiguessen amb un cert angle, ara donava moviment a la nau fenícia, que en la superfície anava lluitant desesperadament contra el temporal llançant les àmfores al mar per salvar la vida dels tripulants. Per a poder contemplar aquesta escena, cal que l´espectador es submergesqui dins l´aigua. No cal anar a vorera de mar, avui en dia en un món digitalitzat, ho podeu fer des de ca vostra asseguts a la butaca.
Aquesta obra és una de les que més aprecii i que manco he treballat tècnicament: potser uns pocs minuts per donar-li una fina cap verda, remarcar el perfil d´unes taques laterals a bolígraf i signar-la. Artísticament parlant, aquesta obra ha estat realitzada per l´estufa, pel sol, pel vent, per l´aigua..., i per qui posava l´estufa en marxa i durant un any la va anar treballant amb la mirada.
Així és com anava intentant aprendre a pintar i a mirar. Així és com les llàgrimes d´un mariners fenicis es transformaren en àmfores. Així anava aprenent a provocar-gaudir d'aquests petits, subtils i inútils miracles que l´art fa possible i que ens permeten viatjar per llocs desconeguts.

L´obra Llàgrimes Fenícies fou signada el 4 agost del 2004 . Pertany a la sèrie Mes 100 taques. Musicada al capítol Signes de Celiterra del video La Mirada Interior. Participà a una exposició al Casal Balaguer a Ciutat de Palma.