Aquesta és una de les obres de la sèrie FLORA MANDELIANA, que juntament amb altres sis sèries formen els anomenats Mandeles, en homenatge a Nelson Mandela. Reixes de ferro que abans servien per separar els éssers vius, ara serveixen per a posar-los en comunicació. Tots els mandeles foren realitzats a principis del 90 a Can Virell. Quan la casa encara estava en runes, vaig habilitar, per a sobreviure, un racó d'uns 30 metres quadrats. L´espai, que s'havia d'anar poc a poc convertint en estudi, encara gaudia d'una gran ventilació i aire condicionat (a les circumstàncies meteorològiques), els vespres eren llargs, i a recer de la foganya vaig començar a jugar amb les restes de reixetes i amb fil de ferro. Com per art de màgia cada dia sorgien noves i insospitades formes. Precisament les primeres obres foren anomenades Filiformes. La Mandelica garbalvent, juntament amb Mandelica gambó, Mandelica peixpuat i Mandelicaflauer nomberuan són de les que més aprecii.
Quan ara, girant l´ullada cap enrere, contempl les darreres dècades de treball artístic -malgrat la gran diversitat de formes en què ha anat sorgint-, pens que aquesta obra representa la suma d'alguns trets característics: la llavor poètica, la fragilitat, la connexió amb el medi, el diàleg amb els materials que m'envolten i el treball sense mètode o tècnica. O potser sí, el mètode de “treball “ s´assembla bastant al wu-wei com l'anomenen els taoistes. “Mètode” de fer res, d'abandonar-se a la naturalitat i a l'espontaneïtat, sense argumentar abans d'actuar amb el cervell, amb instruments o amb els sentits. Treballant més l´estat d'ànim, posant-ho en ressonància amb la natura, més que treballant la matèria; perquè quan les cordes estan “afinades” qualsevol petit frec es transforma en música. De fet, tenc la sensació cada vegada que dic que som l´autor d'aquestes obres, que no és del tot cert, és clar que això no ho puc dir en veu alta, perquè pensarien que he perdut la xaveta. Em sent més a gust pensant que he actuat com aprenent de comare.