Quan vaig començar, pintava amb els pinzell, ara pinten els pinzells. També ho fan els dits, els culs dels tassons i pots de pintura, els mateixos pinzells quan reposen sobre el paper entre dues danses... Quan vaig començar, el model exterior comandava, la llum, la composició... ara no hi ha res que comandi. Ara hi ha una harmonia consensuada, un accident controlat, una casualitat cercada.

A l´estudi de Can Virell les taques volen, i hi ha dies que cauen allà on volen. Trobar-provocar aquests dies, aquests moments, es on esta la clau del meu “mètode “ pictòric.

Per a pintar aquest planton eòlic, no serveixen cap dels manuals de pintura que s´han escrit. Ni els de Leonardo da Vinci ni el de Dalí: 50 Secretos Màgicos para pintar. Encara que aquest es que més s´hi acosta amb el títol, ja que aquest “mètode” te la seva màgia i el seus secrets. El personatge que millor entendria el procediment pictòric emprat seria el senyor Shih-T´ao. Per desgràcia va morir al 1717 a.d.c, però no el seu mètode, o millor no-mètode de la Pinzellada única. No es exactament aquest es el “mètode” l´utilitzat per poder obtenir un plancton eòlic; més aviat es una variant, un subproducte d´aquest. Es per tan, el d 2243 Plancton eòlic, un residu, una escòria, que resulta al fabricar un altre producte. Com que aquest altre “no-mètode” no te nom, l´he anomenat “Mètode de la mitja pinzellada única”. Després de més de 30 anys de practicar-ho, ara que ja te nom , em sembla que un dia m´animaré a fer un tractat sobre aquest no-mètode.
Quan vaig començar a pintar sobre una taula, vaig fabricar-ne una amb una post de tauler marí, on hi hi situava estratègicament tot els materials necessaris per emprendre el viatge. Després dels primers aterratges, vaig observar que les taques i incisions accidentals que havien quedat pintades sobre la fusta de suport, eren gairebé més interessants que l´obra que havia pintat. Això hem va fer reflexionar molt, entre altres coses, la de no poder contínuament retallar el bocí de la taula que m´agradava i signar-ho; perquè aviat m´hagués quedat sense taula. A les hores, vaig cobrir tota la superfície amb papers. A sobre ells, tots el material amb la mateixa distribució que abans, els pinzells, els pots de colorants, etc.... Així, de tan en tan, guaitava pels voltants d´on treballava-viatjava per a veure el que anava sortint entre la llacor que s´anava formant. Com veis la “tècnica” es molt simple; però sovint no funciona. Tocar un violí també es molt simple, basta en fregar l´arc endavant i endarrere sobre les cordes. Pod ser sorgiran alguns sons, però no serà una melodia. Pod ser hi cauran unes gotes, però no serà poesia. Per obtenir una melodia o poesia, cal que a darrera l´arc hi hagi un músic i a darrera les taques un pintor; i en ambdós casos, molta experiència i sensibilitat.
¿ I com saben les taques que cauen, si procedeixen d´una ma amb experiència i sensibilitat?. Tant les taques, con les notes musicals, com les paraules, com les pedres, saben si a darrera hi ha un pintor, un músic, un escriptor, o un marger. Com deia Joan Prats,...”quan en Miró agafa una pedra es convertia en un miró”. Aquesta idea ha constituït en part, una fita i aspiració artística durant molts d´anys; els deixar caure les taques i que es convertesquin en un Tomeu l´Amo. He dit en part, perquè som ambiciós pictòricament parlant, pretenc anar més lluny, posar-me fites gaire bé impossibles, com el dit que apunta la lluna. Resulta que de Tomeus lamos en hi ha un cada 15 dies i si l´obra ha de ser un reflexa de la vida i del que la pinta, i aquest-aquesta canvia cada 15 dies, les taques no poden dipositar-se de la mateixa manera.. Això que sembla molt difícil, en realitat es molt fàcil. Tot consisteix en no fer un esforç per a ser el mateix cada dia, com fan molts de pintors que durant anys pinten la mateixa obra. Es molt fàcil, basta aplicar el wu-wei, “tècnica” taoista de fer res, encara que te moltes traduccions. Representa el deixar fluir, fer sense resistència, d´una manera simple i natural. D´aquesta manera surten cada 15 dies taques diferents en funció de quines siguin les inquietuds o idees prèvies a la realització de l´obra; perquè quan s´aplica la primera pinzellada aquestes desapareixen i la ment queda tan en blanc con el paper. Es a les hores quan les muses ens transporten a llocs desconeguts. Si el cel i la terra s´han ajuntat a dins l´estudi, plouen cristall i maragdes en forma de Planctons eòlics, Rots l´amics, Registres blaus, Figuracions poètiques, Encontres a la vora del riu.... Per acabar només un petit detall molt important, per a destriar si les maragdes s´han de signar o han d´anar al fems. Hi ha que saber mirar i saber veure. Com ja he dit moltes vegades, després de 40 anys d´intentar aprendre a pintar, encar no ho he aconseguit, encara estic aprenent a mirar.