L´any 1979 vaig tenir la sort de trobar un bocí de terra amb quatre parets i una teulada passada per ull. Amb una petita entrada i un gran deute al banc - que encara ara estic pagant- va passar a ser -segons diu el notari- de la meva propietat. Anomenada Can Virell, era una finca soleixent, entre el serral i l´escuma... quatre mates ventureres, una pomera borda, set orquidíes al corral, un ametler florit i un moix que nomia “van-coc” que només em feia cas quan tenia gana.
Els caps de setmana m´hi desplaçava des de Sa Pobla -on residia en aquelles dates- ja que per mor de greus problemes econòmics havia hagut de vendre la meva casa de Pollença. Amb un sac o dos de ciment, en tenia prou per fer exercici tot el cap de setmana. Quan l´esquena ja cruixia, em tombava a terra, escoltant, mirant i ensumant el pols de la natura. Desapareixia tota la tensió psico-somàtico-econòmica, la terra absorbia les males vibracions i em carregava de nova energia. Mig endormissat, somiava el dia en què aquelles quatre parets esdevindrien un estudi de pintura. Record que un cap de setmana de novembre vaig pervertir la realitat per primera vegada -cosa que ara practic amb més frequència-. A més del ciment, vaig carregar uns papers , tintes, guixos...i de d´allà. Retirant alguns enderrocs i agranant una mica va quedar al descobert el vell trespol; i allà a terra vaig consumar el pecat. Sobre aquell paper, les mans començaren a fregar els colors i els guixos, el meu cos actuava com a transmissor de l´energia d´aquell lloc, i els braços com agulles enregistradores del sismògraf interior. El resultat fou aquest paper titulat: Regrain de Calacamps.
Juntament amb les altres obres de la sèrie Regrains grisos, passà a la carpeta corresponent disposada a resistir el temps, la pols i les goteres. Fou l´any 1990, quan, en posar en marxa el Projecte: La Mirada Interior, aquesta obra tornà a veure la llum. I el desembre del 2010 , després de 20 anys de fer-hi feina aconseguírem estrenar l´obra. En el capitol 11, anomenat Registres grisos, aquesta obra, està musicada amb un dels Moviments sensibles d'Antoni Caimari.